Una de les coses que suposen aquests temps postmoderns és el de la inversió radical en la relació entre la felicitat i la virtut. Intentarem explicar-nos.
Per a un antic (i pensem en Aristòtil), l'únic camí possible a la felicitat -ell li deia eudaimonia- era el de la virtut. Hom només aspirava a ser feliç si era virtuós.
En els temps que ens trobem, per contra, que si un no és virtuós una de les primeres justificacions que ens ve al cap és la de que possiblement aquella persona no és feliç. I com que no és feliç, com resulta que ho té tot en contra, no pot ser virtuosa.
Vet aquí que ara la condició de possibilitat d'una vida virtuosa és el dret a ser feliç, amb independència de si un és -o no-, sempre desde la visió dels antics, digne de dita felicitat.
No sé vosaltres que en pensareu però personalment crec que posar per davant la felicitat a la virtut no és sinó un perill més que afegir a la llista dels desconcerts postmoderns: intel·ligència emocional, intel·ligències múltiples, coaching i flors de bach.
No hay comentarios:
Publicar un comentario