Rigoberta Menchú
Tum
Activista de los derechos humanos de Guatemala
Nació en Chimel,
Uspatán en 1959, es una líder indígena guatemalteca, defensora de los derechos
humanos; embajadora de la UNESCO y ganadora del Premio Nobel de la Paz (1992) y
el Premio Príncipe de Asturias de Cooperación Internacional (1998) «por su trabajo en defensa y dignificación
de la mujer».
Miembro de una numerosa familia campesina de la etnia indígena
maya- quiché. Su infancia y juventud estuvieron marcadas por el sufrimiento, la
discriminación racial y la violenta represión de las clases dominantes
guatemaltecas que trataban de contener
las aspiraciones de justicia social del campesinado.
Varios miembros de su familia fueron torturados y
asesinados por los militares. Su padre murió junto a un grupo de campesinos que
se encerraron en la embajada de España en un acto de protesta, la policía
incendió el local.
Rigoberta inició una campaña pacífica de denuncia del
régimen guatemalteco y de la sistemática violación de los derechos humanos
sufrida por los campesinos indígenas.
Se exilió en México, donde publicó su autobiografía en
1983; recorrió el mundo con su mensaje y consiguió ser escuchada por las
Naciones Unidas. En 1988 y gracias al prestigio internacional, continuó
denunciando las injusticias.
Así pues, en 1992 Rigoberta Menchú fue reconocida con el
Premio Nobel de la Paz. En la lectura del premio, reivindicó los derechos
históricos negados a los pueblos indígenas y denunció la persecución sufrida
desde la llegada de los europeos al continente americano, momento en que
concluyó una civilización desarrollada en todos los ámbitos del conocimiento;
también reflejó la necesidad de la desmilitarización y la justicia social en su
país, Guatemala, así
como el respeto por la naturaleza y la igualdad para las mujeres. En 1991
participó en la preparación de la Declaración de los Derechos de los Pueblos Indígenas por parte de las Naciones Unidas.
Gracias a su posición actuó como mediadora en el proceso
de paz entre el Gobierno y la guerrilla.
Fue mencionada en el Libro
Guinness de los récords por ser
la ganadora más joven del Nobel y ser la primera indígena en ganar ese premio.
Desde mayo de 2004, apoya la labor y el compromiso de la fundación Comparte. Apoya su trabajo en América Latina, con el fin de educar en la Cultura de Paz y colaborar en la defensa de los derechos de miles de niños.
Hipàtia d'Alexandria
Si bé la meva idea era presentar una petita referència sobre la Hannah Arendt, veient que ja s'ha fet, m'he decidit dedicar aquestes línies a Hipàtia d'Alexandria, una filòsofa i mestra neoplatònica grega, que va destacar en matemàtiques i astronomia (disciplines tradicionalment "masculines") i que va ser membre i cap de l'Escola Neoplatònica d'Alexandria a començaments del segle V a.C.
L'Hipàtia va nèixer a Alexandria al voltant del 350 a.C. i va morir al voltant del 415 a.C. assassinada per un grup de fanàtics cristians. Amb una gran passió pel saber, va aconseguir un grau tant alt de cultura que superava de llarg tots els filòsofs contemporanis. Tant és així que casa seva es va convertir ràpidament en un dels grans centres d'instrucció al que hi assistien estudiants de totes les parts de l'imperi romà per aprendre amb ella. Molts dels seus alumnes, aristòcrates, acabaren ocupant alts càrrecs a l'administració i les magistratures.
Tenia, també, gran influencia en els assumptes públics d'Alexandria, com ho demostra el fet de ser la gran consellera de la magistratura de la ciutat. Va ser, podríem dir-ho així, la gran educadora de la ciutat d'Alexandria una ciutat, que com bé sabem, representava el centre cultural del món antic.
Sigui com sigui, Hipàtia representava tant pels seus deixebles com per a nosaltres un veritable exemple de virtut. Un exemple que ve donat pel fet de que s'entregués en plena tardoantiguitat al pensament i a l'ensenyament, per la seva fidelitat (que la va portar a la mort) amb el paganisme enfront d'un creixent catolicisme que s'havia convertit en la religió oficial de l'Imperi Romà. És tot un símbol del fi del pensament clàssic (i del seu ideal/virtut del kalos kagathos) enfront d'una progresiva cristianització de totes les esferes humanes. Un exemple de coherència, resistència i coratge (virtut que per a Plató fonamentava la resta de virtuts).
L'Hipàtia va nèixer a Alexandria al voltant del 350 a.C. i va morir al voltant del 415 a.C. assassinada per un grup de fanàtics cristians. Amb una gran passió pel saber, va aconseguir un grau tant alt de cultura que superava de llarg tots els filòsofs contemporanis. Tant és així que casa seva es va convertir ràpidament en un dels grans centres d'instrucció al que hi assistien estudiants de totes les parts de l'imperi romà per aprendre amb ella. Molts dels seus alumnes, aristòcrates, acabaren ocupant alts càrrecs a l'administració i les magistratures.
Tenia, també, gran influencia en els assumptes públics d'Alexandria, com ho demostra el fet de ser la gran consellera de la magistratura de la ciutat. Va ser, podríem dir-ho així, la gran educadora de la ciutat d'Alexandria una ciutat, que com bé sabem, representava el centre cultural del món antic.
Sigui com sigui, Hipàtia representava tant pels seus deixebles com per a nosaltres un veritable exemple de virtut. Un exemple que ve donat pel fet de que s'entregués en plena tardoantiguitat al pensament i a l'ensenyament, per la seva fidelitat (que la va portar a la mort) amb el paganisme enfront d'un creixent catolicisme que s'havia convertit en la religió oficial de l'Imperi Romà. És tot un símbol del fi del pensament clàssic (i del seu ideal/virtut del kalos kagathos) enfront d'una progresiva cristianització de totes les esferes humanes. Un exemple de coherència, resistència i coratge (virtut que per a Plató fonamentava la resta de virtuts).
No hay comentarios:
Publicar un comentario