Aquest dubte per la universalitat del model de Kohlberg ve donat per les
dificultats del mateix per donar compte dels judicis morals femenins. Tot i
això, no troba raons suficients per a rebutjar l’ètica de la justícia en que
aquest es fonamenta sinó, més aviat, per complementar-ho amb el desenvolupament
de una ètica de la cura, una ètica que vagi més enllà del mer formalisme i que
sigui sensible al context, que sigui contextualista.
La primera crítica que apareix a aquesta pretensió ve donada, ni més ni
menys, que per Jürgen Habermas. Per a Habermas, les qüestions relatives a la
cura corresponen a l’àmbit de les “qüestions avaluatives”, aquelles qüestions
que refereixen a l’àmbit de la “vida bona”, qüestions contextuals, històriques,
purament personals , i no a “qüestions morals” que sempre corresponen a l’àmbit
de la justícia i la universalitat.
El món que ens descriu Habermas és un món esquizofrènic on els temes
personals són totalment oposats als temes morals. No obstant, la nostra
experiència ens diu justament el contrari: són els temes personals els que més
reptes morals acostumen a suscitar. Per tant, la crítica de Habermas deu estar
equivocada. I és la Sheila Benhabib la que ens ho fa veure. Tant Habermas com
Kohlberg, ens dirà, redueixen l’àmbit moral a les qüestions de justícia i
confonen l’universalisme, com a restricció en l’ordre de la justificació, a
aquest estret àmbit moral (la justícia). Per tant, tota consideració moral que
vagi més enllà del tema de la justícia (com per exemple, l’ètica de la cura) no
pot ser universalitzable i per tant, ha de caure fora de l’àmbit de la moral.
Donada la perplexitat a la que condueix les conseqüències de la crítica
habermasiana, cal que acceptem que les relacions basades en la cura són
genuïnament morals. L’universalisme exigit a tota reflexió ètica, més que
deixar de banda les qüestions referides a la cura, cal que fixi les
constriccions sobre les que hauria d’operar una ètica basada en la cura.
L’universalisme limita les nostres preocupacions derivades de la cura, permet
que siguin validades o invalidades des d’una perspectiva imparcial però en cap
cas les deixa fora del joc moral.
Tant Habermas com Kohlberg obliden que les relacions basades en la cura
són, de fet, condició de possibilitat de la nostra construcció com a persones
morals. Deixar fora del joc moral aquestes relacions tenen com a resultat un
subjecte desencarnat, totalment autònom, independent i descontextualitzat al
que en cap cas adjuntaria l’apel·latiu de moral i que, paradoxalment, és el
subjecte pretesament “moral “amb el que operen les teories universalistes de la
justícia a les que els dubtes de la Carol Gilligan deriven com una taca d’oli.
Les últimes pàgines del text que tenim entre mans estan dedicades a les
crítiques metodològiques, reduccionistes i postmodernes a la pretesa diferència
que la Gilligan sembla atribuir a la veu de la dona (recordem que el seu gran
treball s’anomena, precisament, In a
Different Voice).
Des de la perspectiva metodològica s’addueix que si bé el treball de la
Carol Gilligan només compara l’experiència de les dones amb les teories evolutives
de la psicologia amb vistes a mostrar que dites teories generen models que no
són universals, el fet que la categoria de “gènere” no aparegui en el treball
desenvolupat per l’autora ve donat probablement perquè aquest descansa en la
psicologia evolutiva cognitivista. Aquesta teoria, que a priori es manté
neutral respecte al gènere, de fet està fortament marcada pel mateix en la
mesura en que els aprenentatges morals que permeten que el subjecte progressi a
estadis superiors de raonament moral estan determinats per classes d’activitats
que probablement no són neutrals respecte al gènere (recordem els jocs
infantils). Per tant, el desenvolupament psicosocial de la persona té com a
conseqüència uns esquemes de personalitat que fan emergir una clara diferenciació
entre gèneres. La crítica des de la perspectiva metodològica és que l’autora,
per més que explica la reproducció de la diferència entre gèneres, no explica
el seu origen històric, la seva construcció social, el sorgiment d’aquestes
diferències.
Des de la perspectiva reduccionista s’argüeix que la diferència que la
Carol Gilligan atribueix a la feminitat de fet és una diferència opressora.
Aquestes crítiques, que es fan des de la filosofia de Nietzsche o la teoria
marxista de la lluita de classes defensen que la moralitat que sorgeix
d’aquesta diferencia en el fons no és més que la moralitat d’esclaus que
Nietzsche retrata com a mode de control dels forts respecte dels dèbils o una
idea dominant sorgida de la classe dominant (una classe de cultura heterosexual
obligatòria) que no és més que la expressió dels interessos de dita classe.
Per últim, des dels tractaments postmoderns es critica la concepció que la
Carol Gilligan té del jo, una concepció que suposa unes relacions de cura i
responsabilitat basades en l’enteniment mutu i en l’individu com a subjecte
coherent de desitjos. Tals supòsits, però, impliquen alhora un grau de
transparència que les crítiques des d’aquesta perspectiva consideren massa alt.
